Em dic Sergi, tinc vint-i-tres anys i prenc la decisió de marxar de la ciutat perquè estic fins al capdamunt del meu amic, en Pere, perquè només em fa la vida imposible. He arribat a pensar que potser té gelos de la meva facilitat de lligar amb les noies i ja no parlem. Només em parla quan l’ haig d’ ajudar a sortir d’ algun embolic, sobre tot els que tenen a veure amb faldilles.He trobat un poblet al camp on m’ hi he instal•lat durant una temporada. El poble és petit, hi ha pocs habitants, quasi tots gent gran que tenien el seu hort a prop del poble i això converteix els camins de l’entorn en un anar i venir de gent. Els pocs joves que hi havia tenien un grup format amb altres pobles de les rodalies.
Ha transcorregut una setmana i ja he començat a fer nous amics, gràcies a una excursió programada per tots els joves dels pobles. Durant aquesta excursió he conegut una persona molt especial, la Marta, una noia rossa, d’uns vint-i-dos anys , després va dir que en té dinou, un metre setanta-cinc d’alçada, amb els ulls blaus que ressalta’n a la seva cara, ja que el seu nas és petit com una nou, però ben fet, té la boca vermellosa, i la seva pell és porcellana, que sembla que s’ha de trencar cada vegada que somriu, amb un cos espectacular i musculós, ja que al poble es fa molt senderisme. En definitiva, la Marta està boníssima, és simpàtica i amable, és l’altre jo.
Després de la caminada, en Carles, el veí de casa i amic meu, em va dir que la Marta ja sortia amb algú que jo coneixia i això em provoca una gran angoixa. Em pregunto com serà aquest tipus que havia enamorat la Marta. He posat tot el meu saber per seduir-la, i cada dia li envio un poema.
“ Aquest amor que sento,
tan fort, tan foll,
tan increïble,
Durarà sempre?”
A ella mai li han dit coses tant maques.
“Tenim el dret de ser gelosos? O no el tenim? Què és el que ens fa gelosos? Podem estimar alhora més d’una persona? Com admetre-ho?”.
Doncs sí, jo estic gelós, i no sé de qui, aquest és el meu problema, lluitar pel que estimes i no saber contra qui.
Li vaig demanar a la Marta quedar aquesta nit en el petit restaurant del poble per saber més i aclarir sentiments, i ofegar l’angoixa. Un cop assentats a taula cadascú va demanar el seu plat i li vaig demanar si estava sortint amb algú. Ella em va mirar amb cara d’estranyesa. La seva resposta va ser afirmativa. En Carles tenia raó, ella amb va fer tota l’explicació i el menjar es va refredar. Jo no tenia gana només volia saber qui era l’ afortunat; de sobte va dir el nom, Pere, el meu millor amic.
Sabent això li vaig demanar a la Marta si podíem anar tots dos a la ciutat per parlar amb ell i aclarir la situació, ja que els sentiments de la Marta havien canviat i jo perdria un amic de sempre, ja ho tenia assumit. Quan vam arribar la Marta i jo a la casa d’en Pere i ens va veure, va començar a saber que el seu malson s’havia fet realitat, la noia que ell volia l’hi havia pres el seu millor amic. Va plorar i després d’unes explicacions ens va tancar la porta. La Marta i jo ens sentíem com una merda, però sense adonar-nos-en va sortir de casa seva i va venir a abraçar-nos, ell no podia perdre el seu millor amic, jo. Gràcies a la Marta, en Pere i jo tornem a ser amics com abans.
