L'INCOMODITAT DEL SILENCI

Avui, dia 30 de maig a les 12:00, tinc els exàmens de recuperacions i ara, són les 11:58 i m’estic dirigint cap a la classe juntament amb la meva maleta i els exàmens. Arribo al davant de la porta de l’aula, encara falta un minut perquè el timbre toqui i m’espero a fora. Toca el timbre. Entro a l’aula, m’assec a la cadira i no dic res. Miro els vint-i-tres alumnes i aquests em tornen la mirada, mentre que els quatre ganduls de sempre estan rient. Arronso les espatlles i a partir de llavors es provoca un gran silenci. Només se senten els esternuts de l’alumne més gras i el soroll de l’aigua del radiador. Torno a mirar els alumnes i alguns es comencen a ficar nerviosos i sentir-se incòmodes, ja que es belluguen, es miren el rellotge, miren a través de la finestra, ... Al cap d’un quart d’hora trenco el silenci i pregunto: què passa aquí? Al cap de 10 segons comença una discussió, el tema, el silenci en les relacions humanes. Entre ells es miren encuriosits, no entenen a què treu cap la meva intervenció. No me n’adono que han de fer una prova i que no tindran temps de respondre totes les preguntes? Un d’ells em mira, amb ulls penetrants, sembla a punt de contestar-me, però en aquell moment algú li passa el full de l’examen. Abaixa el cap i es concentren en les lletres impreses. De nou el silenci, però ara deixa de ser incòmode perquè ara ja hi ha un acte mecànic i clar a realitzar.